Al llarg dels últims anys, pot ser dècades, el vocabulari entorn dels comuns s’ha generalitzat entre activistes, acadèmics, polítics i mitjans de comunicació passant a ser un dels conceptes més utilitzats a l’hora d’establir propostes alternatives de la vida en comú. Aquest frenesí semàntic, simptomàtic d’una situació de mutació important en les nostres societats, requereix una mica de claredat. Així doncs, abans de començar, dues anotacions:
Primera. Quan Karl Marx va utilitzar la noció de capital, no s’estava referint a una “cosa” (la maquinària o els mitjans de treball) sinó que el capital venia a definir una relació social enquadrada en l’àmbit de la producció en un moment històric concret. En aquest sentit, hem d’entendre els comuns de la mateixa manera. No estem parlant d’un tipus de bé econòmic (públic, privat, comú o de club) o d’un recurs concret (l’espai públic, l’aigua o l’espai radioelèctric; etc.), sinó d’una relació social que ha tingut lloc al llarg de la historia. Comunitats organitzades entorn de recursos compartits segons formes democràtiques de governança. Institucions d’acció col·lectiva que més enllà dels valors com la mercantilització, el valor de canvi, o l’explotació de la força de treball típics del capital, han vingut definides per uns principis polítics com són el valor d’ús, la idea de propietat comunal o la implementació pràctica de principis de democràcia directa.
Segona. L’emergent reflexió sobre els comuns no suposa una voluntat de retorn nostàlgic a formacions socials del passat ni tracta d’essencialitzar el fet comunitari. Si la vella noció “d’allò comú” ha experimentat un ressorgit interès avui en dia és perquè es planteja com a resposta política a les dinàmiques neoliberalitzadores i a les pròpies contradiccions del procés mercantilitzador que han patit les nostres societats. I perquè permet alimentar un procés dialèctic de confrontació entre projectes polítics amb la intenció de superar la ja totalment falsa dicotomia Estat vs Mercat. En aquest sentit, no es tracta d’entendre el paradigma dels comuns com una tercera via oposada a l’Estat i al Mercat, sinó que el seu potencial roman precisament en la seva capacitat d’obrir nous imaginaris per superar aquestes falses dicotomies de la modernitat.
Com molt bé explica César Rendueles [1] existeixen molts tipus diferents d’institucions estatals (no és el mateix una presó que una escola amb uns alts nivells de participació per part de la comunitat) i en alguna de les seves millors versions podríem arribar a entendre l’Estat Social com una de les maneres en la que les societats contemporànies gestionen certs recursos comuns relacionats amb temes com la salut, l’educació o el transport.
A partir d’aquesta premissa, en aquest text abordarem els “comuns urbans” en el marc d’un context polític-històric determinat, que no és altre que el nou cicle polític inaugurat pel moviment 15M i una de les seves posteriors expressions político-institucionals: les coalicions plurals que integren el nou municipalisme. I aquesta és una de les motivacions per afegir l’adjectiu d'”urbans”. Si bé com apunten Brenner i Theodore “cities have become strategically crucial arenas in which a variety of neoliberal initiatives -along with closely intertwined strategies of crisis displacement and crisis management- have been articulated” (2002: 349) ens trobem en un context on poder assajar noves formes de regulació social des de la proximitat, noves institucionalitats i el translocalisme.
És en aquest encreuament històric on ens situem: no volem aprofundir en allò que acaba augmentant la precarietat i la desigualtat ni tampoc les velles formes de provisió de benestar patriarcals i jeràrquiques. Entenem que si l’anàlisi dels comuns és rellevant avui en dia és perquè poden ser una eina eficaç enfront de la descomposició de les institucions de l’Estat del Benestar i una forma d’organització política des de la base a través de la qual la forma de l’estat Neoliberal pot ser confrontada i transcendida.
Cap a un post-neoliberalisme municipalista
Des de aquesta perspectiva, els nous escenaris municipals són una oportunitat per la construcció d’institució des de a baix a partir de la intersecció entre allò comú i allò públic. Una oportunitat per innovar en l’àmbit dels comuns urbans, ja sigui ampliant l’espectre de formes d’autogovern en la gestió dels recursos públics, fomentant espais comunitaris per l’organització social (patis de les escoles, espais compartits en general) o econòmica (cooperativisme) o generant marcs jurídics/normatius que reconeguin formes d’autogestió que ja existeixen a les nostres ciutats.
1. Aliances públic-comunitàries
El neoliberalisme no és més Mercat i menys Estat, sinó que fonamentalment es refereix a un canvi en el paper d’un sector públic com habilitador del mercat i a un canvi en l’organització interna de les institucions de l’Estat en la forma en què proporcionen uns serveis “públics”, cada vegada més indistingibles de la forma i la substància de les seves contraparts privades. Així, qüestions com la responsabilitat universal en l”accés, l’equitat, les condicions de treball i la democràcia es veuen substituïts per principis més propis de l’empresa: lògica de la competència, recuperació de costos, individualització de serveis i càrrecs, forta divisió entre professionals i usuaris, falta de rendició de comptes, etc. Així. la idea és transitar d’un Estat o d’uns governs locals de tendències neoliberals a un estat aliat de les iniciatives comunitàries, del cooperativisme o de l’economia social i solidària en sentit ampli.
Tanmateix, no s’ha d’oblidar que l’estat neoliberal també ha promogut aquest tipus d’experiències en l’àmbit social-assistencial dins d’un procés de progressiva d’externalització i desresponsabilització respecte els drets econòmics, socials i culturals. Allà on es difumina l’Estat protector, la responsabilitat recau en el tercer sector, en les entitats de beneficència o, en el millor dels casos, en els processos d’autoorganització col·lectiva d’autotutela de drets. No ens estem referint a això. Es tracta d’una aliança per avançar cap a la progressiva desmercantilització de les relacions socials, no només en l’àmbit assistencial, sinó en totes les esferes de regulació econòmica, social, cultural i mediambiental.
Una de les conseqüències d’aquest procés neoliberalitzador ha estat la creixent importància dels processos d’externalització de serveis públics (en obres, serveis o subministraments). Enfront d’un suposat malbaratament de recursos públics en la seva provisió directa, l’empresa privada-mercantil havia d’assegurar-ne l’eficiència. El mecanisme de preus havia de permetre l’assignació de recursos més eficaç a través de la lliure concurrència. No obstant això, la creació de nous monopolis, casos corrupció, d’empitjorament de les condicions laborals a base de subcontractacions o de la degradació de la qualitat del mateix servei han ennuvolat aquest model.
La reivindicació de clàusules socials a la contractació pública ha estat una tradicional reivindicació per part de les entitats de l’economia social. A parer nostre, aquesta és una eina legal i administrativa clau per avançar cap a partenariats públics-comunitaris i fer front als criteris estrictament mercantilistes. En aquest sentit, cal destacar els esforços dels ajuntaments de Madrid (Instrucció 1/2016) i Barcelona (Guia per la contractació pública social) per estirar al màxim la legislació vigent en tot el cicle de la contractació i fomentar, per exemple, les empreses d’economia social amb solvència tècnica i econòmica o rebutjar ofertes excessivament baixes en preu.
Una volta de rosca cap aquest horitzó és el que planteja el que s’ha anomenat el “Model Cleveland” [2]. En aquesta ciutat d’Ohio, paradigma dels processos de desindustrialització dels anys seixanta i setanta, es va innovar amb una alternativa de desenvolupament econòmic endogen orientada a reforçar el teixit cooperatiu a mitjà/llarg termini utilitzant les institucions públiques com a socis privilegiats. Per un costat, es va posar certes institucions ancora – universitats, hospital, grans equipaments culturals – al cor del canvi econòmic local a partir de capturar part de la seva la despesa (subministraments i els seus pressupostos de contractació) i fer-la circular dins del propi territori, generant cadenes de subministrament local. Per l’altre costat, es va fomentar i donar ajudes per la creació d’un entramat de cooperatives que són les principals encarregades de proveir de béns i serveis a les institucions locals.
2. (Re)Municipalitzacions
La creació de nous serveis urbans bàsics o bé la recuperació dels serveis privatitzats o externalitzats és una forma de situar certs béns i serveis fonamentals fora de la lògica mercantil. No obstant, si la idea és simplement recuperar la titularitat i gestió pública, no estaríem avançant cap a la idea de comunalització dels serveis. Es tracta de democratitzar els serveis bàsics experimentant amb noves pràctiques comunitàries i de gestió participativa per part dels ciutadans i els treballadors. Els processos de (re) municipalització de serveis públics com la gestió de l’aigua, l’electricitat, serveis funeraris, la neteja, els serveis socials, les escoles infantils i bressol, molts d’ells impulsats per mobilitzacions i plataformes de ciutadans i treballadors, veuen en la remunicipalització un potencial transformador en temes de justícia social i ambiental.
Després de dècades de privatitzacions i externalitzacions, els nous governs municipals han introduït en la seva agenda de govern remunicipalitzar alguns del serveis públics, com és la recuperació de la gestió directe de tres escoles bressol concessionades a empreses privades o els Punts d’Informació d’Atenció per a les Dones (PIAD) i el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) en el cas de Barcelona. També es continua amb el projecte del govern municipal anterior de convertir TERSA (companyia pública d’àmbit metropolità especialitzada en gestionar i valoritzar residus) en el nou operador energètic municipal. Referents en aquest ultim punt són sens dubte les experiències de les ciutats alemanyes, entre elles Berlín i Hamburg (Becker, Naumann i Moss, 2016). En les dues ciutats diferents coalicions d’organitzacions i activistes han impulsat tant referèndums per la remunicipalització de les xarxes de distribució com a cooperatives per la generació i comercialització d’energia provinent de fonts renovables.
En el cas de Berlín, aprofitant que s’acabava la concessió de la infraestructura energètica a una empresa privada, l’any 2013 es va celebrar un referèndum per la remunicipalització de la xarxa. La celebració del referèndum va ser possible per la mobilització impulsada per la Taula d’Energia de Berlín, un espai que involucrava més de 40 actors diferents entre entitats ecologistes, ONGs, grups d’activistes i professionals del sector de les energies renovables. La proposta de remunicipalització no implicava tan sols el retorn a la titularitat pública sinó també la conformació d’una comissió de seguiment amb representants ciutadans, mecanismes de transparència i rendició de comptes, així com el compromís d’incrementar el percentatge d’energies renovables i mesures en contra la pobresa energètica. Malgrat que el referèndum no va reeixir per falta de participació (es va quedar en el 24,1% del 25% requerit), la campanya va tenir incidència en el govern municipal que va crear una nova empresa municipal que en l’actualitat té la concessió de la xarxa de distribució de gas.
Més èxit va tenir el referèndum a Hamburg (que va incloure no només la remunicipalització de la xarxa de distribució elèctrica sinó també de gas i de calefacció) tot i el resultat ajustat del 50,9% dels vots a favor de la remunicipalització. Malgrat les traves legals i polítiques per la implementació del mandat popular, especialment per les xarxes de calefacció i de gas, la remunicipalització de la xarxa elèctrica ja és una realitat. Paral·lelament, en les dues ciutats s’han desenvolupat cooperatives locals de producció i comercialtzació d’energies renovables (de característiques similars a Som Energia) fent molt més plural la governança energètica.
Salvant les distàncies, és interessant recordar també l’experiència de Cochabamba, Bolívia, en el que es va anomenar com la “Guerra de l’Aigua”. Un conflicte contra un procés de privatització que, seguint les indicacions dels plans d’ajust estructural dictaminats pel BM i el FMI, es va desplegar de dues maneres. Primera, a través de la venda del Servei Municipal d’Aigua Potable i Clavegueram a un consorci d’empreses privades. Segona, posant traves al funcionament dels sistemes comunitaris de proveïment d’aigua que es veien obligats a comprar llicències per accedir als “seus” recursos hídrics, recursos que prèviament havien aconseguit ells mateixos construint pous subterranis per distribuir aigua potable a la meitat de la població urbana (Linsalata, L. 2014).
Un dels resultats del moviment de resistència popular va ser, a banda de la recuperació i remunicipalització del servei, fer més visibles a les assemblees o comitès ciutadans que gestionaven bona part de la distribució d’aigua a escala local de forma independent del sistema municipal. Aquests comitès són importants per a les comunitats perquè creen un espai per discutir els problemes relacionats amb l’aigua, així com altres temes. Una forma de participació política directa que actualment col·labora amb el servei Municipal d’aigua per poder accedir a recursos i expertesa per a desenvolupar el seu servei d’aigua autònom. Emergeix així una nova institucionalitat i forma democràtica que busca col·laborar amb altres nivells de govern. Podem pensar en aquest procés com un testeig de les institucions públic-comunes?
3. Gestió comunitària
Si definíem els comuns com a comunitats organitzades entorn de recursos compartits a partir de formes democràtiques de governança, el primer pas per la seva conformació és l’existència de persones que s’uneixin amb aquest objectiu. La creació de formes d’associacionisme o de mutualisme per fer front a les adversitats o a diferent tipus de necessitats són tan antigues com les societats humanes. En el cas de les ciutats, els pobladors que s’hi han anat assentant han hagut d’unir els seus esforços per resoldre necessitats bàsiques com l’habitatge, la construcció d’infraestructures bàsiques com el clavegueram, l’enllumenat o l’aigua, el transport amb els centres de treball, l’accés a l’educació o a la salut, etc. També per fer front a les diferents formes d’explotació urbana com els costos derivats d’alts preus de lloguer en relació als salaris o el cost dels serveis bàsics com el transport. Resoldre necessitats compartides, que no poden ser resoltes de forma individual de forma satisfactòria, és el que crea les comunitats urbanes.
Amb el desenvolupament de l’Estat Social, la responsabilitat de resoldre aquestes necessitats bàsiques han estat transferides al mateix Estat. Això ha tingut sovint com a conseqüència, en primer lloc, una burocratització dels serveis i des responsabilització dels usuaris i, en segon lloc, que el treball comunitari orientat a la satisfacció directa a les necessitats s’hagi substituït en processos de mobilització i reivindicació cap a l’Estat que impliquen formes diferents de cooperació. La pròpia diversitat i complexitat de les societats actuals així com les limitacions del propi Estat (ja sigui per falta de voluntat política, recursos o bé per la seva finalitat intrínseca de mantenir i reproduir l’ordre social existent) fa que constantment apareguin noves (o reapareguin de velles) necessitats insatisfetes que impliquen autoorganització ciutadana i algun tipus de regulació o intervenció estatal.
Per un costat, és constatable que hi ha hagut una manca de reconeixement públic de la capacitat de gestió d’espais i processos urbans per part de la ciutadania organitzada als barris. Per l’altre, també és cert que des de les institucions públiques han existit diferents formes de fomentar l’autoorganització de la ciutadania per tal millor les seves pròpies capacitats per abordar necessitats col·lectives. El foment de l’associacionisme o el suport a l’acció comunitària poden ser dues d’elles. En el cas de l’acció comunitària, aquesta inclou un conjunt d’accions col·lectives amb objectius col·lectius que es despleguen amb una triple intencionalitat: a) promoure l’empoderament de la població (millorar les capacitats d’influir i d’incidir sobre les qüestions que els afecten); 2) no generar noves exclusions incorporant la diversitat social present en el seu si, i 3) millorar les condicions de vida a través d’abordar les necessitats d’un determinat territori o comunitat a través de la cooperació i la proximitat (Morales i Rebollo, 2014). És en aquest encreuament entre la regulació-control (sigui per garantir la seguretat o principis d’accés, entre d’altres) i el reconeixement-respecte a l’autonomia de les iniciatives d’autoorganització (especialment quan estan en joc béns públics) que se situen les noves polítiques dels governs municipals, sovint potenciant polítiques ja existents de governs anteriors.
Ciutats com Barcelona o Madrid a l’estat Espanyol o experiències pioneres com les de Nàpols, han assumit la necessitat de donar un reconeixement explícit (normatiu/jurídic) de la institucionalitat que representen pràctiques comunitàries de gestió de recursos com per exemple els centres socials de gestió ciutadana.Destaca sobre tot el cas de la ciutat Italiana, que des de l’any 2015 ha aprovat una sèrie de mesures administratives per reconèixer jurídicament espais d’autogovern i formes d’autoorganització cívica en béns del patrimoni immobiliari de l’Ajuntament. Així, béns públics poden ser assimilats a la categoria dels béns comuns de forma eventual en reconeixement del seu valor per a l’ús cívic i col·lectiu recuperant una fórmula jurídica italiana en desús però encara vigent: l’ús cívic. Ras i curt, podríem dir que es tracta d’una política que permet “legalitzar” ocupacions de propietats del municipi, especialment aquelles que s’han convertit en centres socials percebuts per la comunitat com a “béns comuns” susceptibles de fruïció col·lectiva. L’element interessant és que no es tracta del típic acord de cessió, sinó del reconeixement d’un ús comunitari i de la capacitat de la comunitat d’autogovernar-se dotant-se d’unes regles. Concretament això vol dir que l’Ajuntament passa a assumir el corpus normatiu decidit democràticament per la comunitat com a reglamentació publica de l’ús de l’espai, i que la seva tasca passa a ser “simplement” donar suport, recursos i posar la infraestructura.
Recapitulant: perills i potencialitats
Vivim un moment històric on un municipalisme renovat pot desenvolupar enfocaments, projectes i aliances que trascendeixin les diferents formes de neoliberalisme urbà i les seves conseqüències socials i mediambientals. Front la visió liberal que l’Estat ha d’intervenir el mínim en l’esfera social i la visió neoliberal en què l’Estat s’ha de posar al servei de l’acumulació de capital, aquí explorem vies per enfortit la col.laboració entre governs locals i comunitats autorganitzades per gestionar d’una forma sostenible i equitativa els recursos que fan possible la vida (urbana). Les pràctiques comunitàries, els processos ciutadans vius al territori, segueixen prefigurant les noves formes institucionals d‘allò públic. Els comuns passen ara a ser entesos no com una realitat enfrontada a allò públic, sinó com a noves formes de fer i ser institució pública.
Tant o més important que una renovada gestió publico-comunitaria de bens i serveis per avançar cap a una major justícia social i ambiental, és el procés com s’hi arriba. Processos de mobilització, grups impulsors, pràctiques significatives que funcionen, referèndums per la remunicipalització, el treball de senibilització, entre d’altres, permeten expandir noves subjectivitats sobre allò comú confrontant els processos d’individualització. Els comuns urbans ens interpel.len tant sobre la transformació de subjectivitats, la significació de determinades pràctiques arrelades al territori, l’emergència de processos instituents i sobre transformacions institucionals.
En aquest camí alertem novament de dos perills. El primer és que el projecte sigui utilitzat per justificar la retirada de l’estat social cap als més dèbils traslladant responsabilitats a la ciutadania sense cap tipus de contrapartida. Ben al contrari, com apuntàvem es tracta de buscar noves formes de complementarietat que vagin molt més enllà de l’àmbit social-assistencial i que escalin en l’àmbit de serveis, culturals, productius, entre d’altres. El segon lloc és la idealització dels espais autogestionats com a formes alternatives a la gestió pública. Som conscients que al llarg de la història han proliferat formes de maneig comunitari que en realitat coincideixen no tant en una tipologia de “béns comuns”, sinó més aviat de “béns de club”. És a dir, l’apropiació col·lectiva selectiva i exclusiva, posant en evidència els problemes d’equitat, tant en relacion a l’accés al recurs, com a la distribució de beneficis (econòmics o simbòlics). Així doncs, sorgeix la necessitat de definir una sèrie de criteris o principis rectors, que justifiquin que estem davant de projectes que persegueixen “el bé comú” i no camps privatius i excloents de benefici privatiu de certes comunitats.
Governs locals compromesos amb les seves comunitats, cooperatives d’habitatge i de serveis, la gestió pública directa dels serveis municipals, experiències de participacíó emancipadores, mecanismes de control ciutadà, iniciatives d’autorganització social i comunitàries, etc. no són fenòmens nous. Més aviat, es tracta actualitzar-les en el moment actual, veure com es poden articular i retroalimentar així com podem aprendre de les experiències més avançades. És el que hem pretés fer en aquest article.
Referències
[1] Veure vídeo de la sessió “El paradigma de los comunes para repensar la sostenibilidad y la política”
[2] Veure http://www.evgoh.com
Bibliografia
Becker, S., M. Naumann, y T. Moss. «Between coproduction and commons: understanding initiatives to reclaim urban energy provision in Berlin and Hamburg». Urban Research & Practice 10, n.o 1 (2 de enero de 2017): 63-85. doi:10.1080/17535069.2016.1156735.
Brenner, Neil, y Nik Theodore. «Cities and the Geographies of “Actually Existing Neoliberalism”». Antipode 34, n.o 3 (junio de 2002): 349-79. doi:10.1111/1467-8330.00246.
Linsalata, L. (2014). Cuando manda la Asamblea. Lo comunitario-popular en Bolivia: una aproximación desde los sistemas comunitarios de agua de Cochabamba (Doctoral dissertation, Tesis doctoral, Posgrado en Estudios Latinoamericanos, unam, México, Febrero)
Morales, E. i Rebollo, O. (2014) “Potencialidades y límites de la acción comunitaria como estrategia empoderadora en el contexto de crisis actual”, Revista Treball Social, núm. 2013, pp. 9-22
