En aquest text volem abordar un tema recurrent en la teoria revolucionària: la relació entre moviment i institució, entre pràctiques socials i institucionalitat pública. I ho fem no per a reproduir l’eterna polèmica que oposa els aparells de l’Estat a la política autònoma, sinó per a postular la possibilitat d’una nova institucionalitat públic-comunitària.
El nostre punt de partida no és el saber pel saber, o una mera voluntat d’erudició. Partim del treball pràctic realitzat durant més de set anys entorn dels béns comuns urbans i del municipalisme radical. Una tasca col·lectiva que es nodreix de molta recerca, de la implicació en les lluites i els debats en el si dels moviments socials, i de l’experiència de lidiar i conèixer per dins la màquina administrativa.
L’informe recull l’experiència d’haver participat en l’elaboració i desenvolupament de les polítiques de participació ciutadana durant el primer mandat de Barcelona en Comú entre el 2015 i 2019. Des d’allà, i amb la implicació de molta gent, hem assumit el repte de coproduir una política pública de promoció dels comuns urbans que desenvolupi un marc conceptual i normatiu per a la col·laboració públic-comunitària a Barcelona. Un repte titànic que connecta amb demandes històriques i reivindicacions de pràctiques comunitàries de llarga tradició a la ciutat. Aquesta tasca ha tingut com a resultat més tangible el programa Patrimoni Ciutadà d’Ús i Gestió Comunitària (Ajuntament de Barcelona, 2017).
L’informe està estructurat en cinc apartats. En el primer situem els conceptes de municipalisme i de béns comuns urbans així com la seva relació i articulació. Són dues qüestions centrals del programa de Patrimoni ciutadà, ja que sedimenten el seu subsòl polític i social. A continuació descrivim com ha estat la relació entre l’Administració i els actors socials i econòmics per al desenvolupament i gestió dels serveis públics. El tercer apartat està dedicat a analitzar com s’ha construït el model de gestió pública en el cas concret de la ciutat de Barcelona, i en el qual s’exposen dos casos concrets de gestió ciutadana. Finalment, en el quart apartat, expliquem què és el Programa de Patrimoni Ciutadà, com funciona i quines han estat les seves principals contribucions, amb el Balanç Comunitari i el conveni de Can Batlló.
Lluny d’idealitzar aquesta política, l’objectiu d’aquest text és aportar la nostra experiència en la producció d’un marc que canviï els rols i relacions entre l’Administració i les pràctiques d’acció col·lectiva. Alhora, esperem que fomenti en altres indrets la col·laboració públic-comunitària a partir de la cessió de recursos, reconeixent altres maneres de gestionar allò públic.
Som molt conscients que aquesta és una humil aportació i que respon a un context concret: el barceloní. Però pensem que pot contribuir a reflexionar sobre els reptes del nou municipalisme i a aportar petites experiències que demostren que altres maneres de fer són possibles.
