El passat 16 d’Octubre, el nostre company Jaime Palomera va ser convidat a la Biennal de Pensament. Més concretament, a una conversa sobre habitatge i ciutat amb Oriol Nel·lo, Carme Trilla i Gaia Redaelli, moderada per Helena Cruz. Posteriorment, la revista CRÍTIC va incloure la intervenció del nostre company entre les 10 reflexions imprescindibles de la Biennal. Us deixem amb el vídeo de la conversa sencera i 7 punts que resumeixen les idees principals:
1. Capitalisme rendista
Som davant d’un fenomen sense precedents. El capitalisme està mutant: allò que et treuen al lloc de treball és important. Però allò que et treuen al lloc on vius juga un paper cada cop més gran. Els processos de despossessió que patim a l’espai de vida, a la llar, són sovint més terribles que aquells que patim on treballem. Si el rendisme, l’apropiació de riquesa sense producció, sempre ha estat una característica del capitalisme, en els darrers anys ha assolit una funció cabdal.
2. No governa la llei de l’oferta i la demanda
Aquesta profunda crisi de l’habitatge demostra el fracàs de les polítiques neoliberals dels últims 40 anys. Posa de manifest el fracàs de la idea de que el mercat és la millor manera de garantir l’accés a l’habitatge. Tot i la insistència de molts falsos experts, el mercat no s’autorregula en base a una oferta i una demanda que fixen els preus. Si això fos així, no s’explicaria per què entre 1997 i 2007 els preus de compra-venda van pujar com mai, quan es construia també com mai i l’oferta doblava la demanda; o per què entre 2008 i 2013 els preus del lloguer van baixar significativament, quan la demanda augmentava molt més ràpid que l’oferta.
3. L’acció de l’Estat capitalista
El cert és que l’Estat juga un paper fonamental en la formació del mercat de l’habitatge. De la mateixa manera que va ser el motor de la bombolla hipotecària, ara ho és de la bombolla de lloguers. Si durant els 90 els successius governs van adaptar el mercat de l’habitatge al mercat hipotecari i financer, en els darrers anys s’han posa tots els esforços per sotmetre la realitat de milions de llars llogateres als objectius dels mercats financers.
4. La promoció de l’habitatge en propietat
En realitat, parlar de política d’habitatge és un error conceptual i ideològic, consistent en imaginar que els Estats per defecte treballen per garantir l’accés a l’habitatge. En realitat, els governs històricament maniobren per garantir l’ordre econòmic i polític a través de l’habitatge. Es tracta de garnatir el benefici immobiliari i financer de les elits, i també l’estabilitat política del sistema. Així s’explica que des del segle XIX les elits polítiques de mitja Europa hagin treballat per promoure (en major o menor grau) l’habitatge en propietat: una forma d’incloure a una part de les classes subalternes en el sistema, de limitar les seves reivindicacions, i d’adherir-la a programes fiscalment regressius (contra l’impost de succcessions, l’IBI, etc).
5. Falta mobilització col·lectiva
La crisi de l’habitatge és consustancial a l’economia de mercat però no hi ha res de natural o irremediable. Perquè allò que ometen els analisis economicistes és que l’habitatge és producte d’una correlació de forçes entre propietaris i llogaters; entre la indústria immobiliària i els barris i comunitats urbanes. Que al sud d’Europa els governs hagin tendit a fomentar la mercantilització de l’habitatge, i la propietarització d’amplis segments de la població (mentre a altres països es fomentava l’habitatge públic, la regulació de preus, etc.) té a veure fonamentalment amb la baixa consciència i mobilització col·lectiva entorn d’aquest bé fonamental.
6. Els moviments marquen el canvi
La crisi hipotecària de 2007-08 també va ser el terreny a partir del qual va néixer un cicle de politització on la ciutadania organitzada passa a portar la iniciativa en tot allò relacionat amb la política d’habitatge, sempre per davant dels poders públics instituits. En els darrers deu anys, els moviments proposen canvis en la llei hipotecària, en la llei d’arrendaments, respecte la regulació de preus i el desenvolupament d’habitatge protegit per part d’actors privats, i un llarg etcètera.
7. El conflicte entre vida y capital
Tot i així, les nostres ciutats estan inmerses en una batalla terrible, entre vida i capital rendista, que posa en perill tant la vida als barris com el futur d’incomptables famílies. Ens trobem en una cruïlla històrica que cada cop admet menys les mitjes tintes: entre forçes anti-socials, que defenen la conversió de vides i barris en actius financers, i forçes solidàries que aspiren a posar l’habitatge al nivell de la sanitat i l’educació públiques.
