Aquesta sessió tenia com a objectiu reflexionar sobre les representacions estigmatitzadores dels habitants de la perifèria i la seva utilització política. Un llibre de referència per pensar aquestes qüestions és ‘Chavs’ d’Owen Jones, qui fa una descripció de la derrota de la classe obrera a Anglaterra. De la derrota política i cultural que va implicar l’arribada de Margaret Thatcher al poder i el seu programa neoliberal. Fins llavors, la classe treballadora es representava amb la figura de l’obrer industrial que s’adscrivia a la classe a través d’un sentit propi de pertinença generat a partir de les lluites obreres i de les poderoses organitzacions sindicals. Aquest obrer industrial serà progressivament substituït per sub-empleats precaritzats, desorganitzats, treballadors del sector serveis fonamentalment. Els nous treballs disponibles, amb un menor prestigi social seran el terreny adobat per a la desvaloració social i l’escarni de la classe obrera. Aquestes qüestions, a grans trets, són les que hem intentat treballar en aquesta sessió. Com en totes les sessions de nocions comuns, compartim l’àudio de la sessió (al final d’aquest post), una reflexió i, en aquest cas, afegim un text inèdit de Manuel Delgado que molt amablement ens ha facilitat.
Aliances de classe
Les figures representades i ridiculitzades en els estereotips dels chavs (a Espanya les choni, el cani, els cholos, etc) serviran per justificar el desmantellament de l’estat del benestar i les retallades en ajudes socials. Al cap i a la fi, els chavs, ganduls sense educació, no són mereixedors d’ajuda. El programa neoliberal s’imposarà així amb el desplegament d’una panòplia d’arguments que impliquen que els triomfadors socials són mereixedors de la seva posició i que la desigualtat està justificada per la seva major vàlua i esforç.
En la sessió d’Antonio Santamaría, vam veure com en la Transició es va produir una aliança de sectors de la classe mitjana polititzada i la classe obrera en lluita. Aquests llaços es trencaran a partir de la crisi dels 80 a causa de les dinàmiques pròpies de la globalització –deslocalitzacions, etc– que dissoldran la classe obrera, però també per factors polítics. D’una banda la dimensió desmovilitzadora de la Transició: els pactes amb el partit hegemònic en les mobilitzacions obreres, el PSUC, implicaven aquesta pacificació a canvi de la inclusió d’aquest partit en el nou sistema. Per un altre, segons Santamaría, uns 80.000 nous llocs funcionarials van ser creats en la nova estructura autonòmica. Llocs que seran ocupats pels quadres intermedis de la indústria que es dissol –les capes mitjanes d’origen català– mentre que l’obrer industrial es dissol en les noves figures de la precarietat desorganitzada.
La subjectivitat de classe mitjana i la seva fractura
A Espanya, en la post Transició, el “quinqui” marcaria el procés de transició institucional i d’integració en l’imaginari europeu de modernitat, tal com apareix recollit en el llibre Fuera de la ley. Asedios al fenómeno quinqui en la Transición Española. Pensar els nous estereotips de la precarietat a través de l’imaginari de la classe mitjana dóna pistes del mecanisme que opera en la seva pròpia configuració de classe. La classe mitjana es construeix en oposició a la representació de les posicions més baixes de l’escala social, l’abisme al que sempre s’està en perill de caure.
Ara mateix, la crisi ha produït una fractura gegantesca a la classe mitjana –que va tenir la capacitat d’ordenar l’espai polític occidental des de la postguerra–, encara que les conseqüències més greus les estiguin sofrint les extraccions socials més baixes. No obstant això, és la classe mitjana la gran protagonista de les mobilitzacions –15M, o independentisme català–. En aquesta fractura hem de fer política avui si volem que sigui transformadora en algun sentit significatiu. Desmuntar els imaginaris que ens separen dels subalterns no deixa de ser una eina per pensar aquestes aliances.
Text de Manuel Delgado: explotats contra exclosos
Per aprofundir en aquests temes, compartim la intervenció i el text (inèdit) de Manuel Delgado Explotats contra exclosos (format .doc) del que va extreure algunes idees per a les seves aportacions en el curs La política des de les perifèries
EXPLOTATS CONTRA EXCLOSOS
Reflexió sobre quillos, chonis i quinquis (Besòs, octubre 1990)
En el otoño de 1990, en el barrio del Besòs, en Sant Adrià del Besòs, en el límite casi indistinguible con el barrio del mismo nombre en la capital, el jueves 26 de octubre se desata el motín urbano más importante que ha conocido el país desde la guerra civil y hasta el momento. El desencadenante de aquellos acontecimientos fue la noticia de que el Ayuntamiento de la ciudad y la Generalitat de Catalunya habían decidido iniciar las obras que debían llevar a la construcción de 196 viviendas de promoción pública, en un solar de 13.000 metros cuadrados anexo al barrio —el Solar de la Palmera—, terreno que los vecinos hacía 13 años que reclamaban para equipamientos. El objetivo de la iniciativa inmobiliaria pública era “esponjar” —en realidad derribar— los barrios de Vía Trajana y la Catalana –60 hectáreas edificadas sin calidad alguna–, pero sobre todo el crónicamente conflictivo polígono de la Mina, asentamiento al que fueron a parar las familias desalojadas de los barrios de chabolas del Somorrostro, el Pequín y el Camp de la Bota, que se levantaban en las playas del sur de Barcelona y que fueron demolidos a finales de los años 60.
Text complet: Explotados contra excluidos
Àudio de la sessió
