D’unes setmanes ençà de l’inici de l’estat d’alarma, tota la nostra existència sembla trobar-se sota setge. La crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19 està duent fins al límit les institucions bàsiques per la reproducció material de la nostra societat. Inclús posa en qüestió el mateix dret a l’existència de moltes persones.
De moment, no hem arribat fins a un punt de crisi social intensa que incentivi els saquejos (tot i que a Itàlia se n’han donat alguns), però quan l’impacte de la crisi econòmica sigui més clar sobre les famílies vulnerables, s’atrevirà el govern a regular tota mena de pràctiques monopolistes? S’estan donant algunes passes en aquesta línia. Però certament, la timidesa i les excepcions en aquestes regulacions, més que apuntar a un canvi de model, il·lustren un model de regulació capitalista que concorda amb els temps.
Mentrestant, els nostres estimats capitalistes no desaprofiten una sola ocasió per augmentar la seva taxa de rendibilitat. Ni tan sols la mort escapa al mandat imperatiu del benefici. Ja ens deia el Moro que el capital «ha esgotat en les aigües glaçades del càlcul egoista el sagrat èxtasi del fervor religiós» i que «la burgesia ha desvestit de la seva aurèola sagrada totes les activitats que fins llavors es tenien per venerables i dignes d’un respecte piadós». El mercat de les funeràries s’ha endut la palma. Les grans empreses controlen un 30% de tot aquest mercat. Pertanyen a fons de capital de risc, grups immobiliaris i sobretot a companyies asseguradores. No han trigat a aprofitar la crisi per lluir les seves millors gales. Per una banda, amb el cobrament extra de «fèretres especials» per motius de salut, una necessitat desmentida pel Ministeri de Sanitat. Per altra banda, amb pràctiques de competència deslleial, col·locant comercials en els hospitals, aprofitant així la situació de dolor davant la pèrdua d’un familiar per imposar una funerària concreta amb preus descomunals. No són estratègies noves, però aquestes pràctiques s’han disparat i mostren sense embuts que mai van buscar cobrir les necessitats, sinó augment la taxa de guany. Segons sembla, hi ha alguns límits morals que encara no estem disposats a traspassar. L’escàndol ha provocat la intervenció de les autoritats, regulant els preus per evitar pujades respecte els preus vigent el 14 de març. Però, és això tot el que es pot fer davant aquesta turba d’aus rapinyaires? La solució passa per mesures temporals i ajustos? No tindria més sentit municipalitzar tots els serveis funeraris?
Tampoc passa pels seus millors moments el respecte inveterat cap als nostres avis. Les residències de gent gran s’han convertit en «aparcaments d’avis gestionats amb esperit d’eficiència mercantil» on trobem situacions dantesques descrites en aquest reportatge de CTXT: «cadàvers abandonats durant hores o dies. Personal (religió, sanitari i auxiliar) fugint o confinant-se amb els malalts per cuidar-los. Treballadores molt precaritzades ─un 90% són dones─, sense mitjans ni formació per abordar el problema. Responsables empresarials i regionals mirant cap a una altra banda. El Govern, desbordat, i obligat a enviar l’Exèrcit per intentar esbrinar l’abast del brot i contenir-lo». Es publicaran les dades de mortalitat a escala estatal desglossant les residències públiques de les privades? Seguirem confiant la vida dels nostres avis a la lògica voraç del guany?
No cal dir que els fons financers també es troben a l’aguait de trobar beneficis en el tancament obligat de gran part de l’economia productiva o a la crisi redoblada del mercat de l’habitatge. A Blackstone no sembla que l’afecti la crisi, més aviat el contrari. Fa pocs dies, aquesta firma nord-americana anunciava que ha aconseguit captar 9800 milions d’euros en el fons més gran mai aconseguit fins ara a Europa per invertir en actius immobiliaris. Aquesta màquina de captació de capital en procés de desvalorització és el major arrendador d’habitatge d’Espanya i del món. Mentre els actius vinculats a sectors productius i al parc immobiliari es devaluen, Blackstone no perd oportunitat per a comprar i poder especular amb el seu futur preu. L’equació és absurda. Sectors productius obligats a parar i que es devaluen. Habitatges que cauen o pugen de preu segons les polítiques que s’apliquin. Mentrestant, el sector financer especulant per a treure profit. Es paralitza la producció i no es paren les finances? Potser és que el vampirisme és un servei essencial? Aquestes pràctiques monopolitzadores només es regulen per a facilitar la seva expansió?
Enfront d’aquest panorama, demanar regulacions de preus pot semblar una mesura lloable per a impactes immediats de la crisi, però també un arranjament en concordança amb al sistema. Fins i tot pot ser assenyalada com una mesura reaccionària enfront de la necessitat d’un canvi radical que només pot aconseguir-se dinamitant la borsa o amb una autèntica revolució.
La veritat és que la història de lluites passades ens ajuda a matisar aquestes dicotomies. Hi ha hagut conquestes emancipadores que apel·laven a la regulació de preus i que, no sols afermaven la reciprocitat i la sustentació dels més pobres, sinó que van ser el llegat d’alguns dels majors moviments populars mai vistos. En aquest sentit, els estudis sobre l’«economia moral» són un arxiu històric i polític que ens pot ajudar a comprendre aquests processos socials. Sense fetixitzar les lluites passades, però sense pagar el preu d’ignorar-les ni menysprear els aprenentatges de revolucions sense èpica.
L’economia moral dels pobres
Comprendre el potencial i actualitat de l’«economia moral» implica fer marrada i travessar els viaranys de la seva trajectòria històrica. Val la pena veure fins a quin punt es desprenen lliçons polítiques en diverses direccions.
Va ser un rector anglès de la Universitat de Cambridge qui, fa tres segles, va escriure per primera vegada sobre l’«economia moral de les coses» per a lloar la grandesa del seu Creador. Tenia un sentit religiós, i així va continuar al llarg del segle XVIII i XIX a Gran Bretanya [1]. No obstant això, durant el segle XVIII també va anar emergint un ús diferent de l’«economia moral», assenyalant els conflictes i contradiccions d’una societat capitalista que començava a industrialitzar-se. No era una xerrameca conceptual. Era un afront contra la «nova economia política», contra els defensors d’una esfera econòmica autònoma, que havia de romandre exempta de les ineficaces intromissions polítiques de governs o pobles ignorants. En la pràctica, és ben sabut que els «mercats» estan sempre políticament constituïts, però la utopia capitalista dels mercats autoregulats ja collia adeptes. Els crítics de l’època eren bons coneixedors d’aquest programa polític. El líder cartista Bronterre O’ Brien va criticar l’economia moral sostinguda pels defensors del nou ordre social i de la qual mai parlaven per a camuflar les seves infàmies.
L’historiador britànic E. P. Thompson va trobar en l’obra d’O’ Brien el concepte moral economy, amb el qual va sistematitzar algunes de les seves recerques sobre la commonpeople del segle XVIII. Resulta oportú recordar els seus estudis sobre els «motins de subsistència» en els mercats de gra d’Anglaterra i Gal·les en períodes d’escassetat. El 1971, Thompson va publicar el seu article «The Moral Economy of the English Crowd in the Eighteenth Century» [2] on analitzava l’«univers moral dels pobres»[3] . Un univers incrustat en una relació recíproca entre les elits i les classes populars en la qual les fronteres d’allò «prohibit” i allò “permès” en l’esfera econòmica mai deixaven de renegociar-se. En aquest delicat equilibri de classe, quan la subsistència o la seguretat dels pobres no estaven garantides, la protesta popular quedava legitimada. En aquesta anàlisi, la «reciprocitat» és un factor important. Sobretot, per l’estès ús psicologitzat i abusiu de l’«economia moral», que ha servit per a investigar les motivacions no-egoistes en el comportament econòmic i pràcticament totes les formes d’economia alternatives al capitalisme. Aquest ús descafeïnat ja va ser criticat per Thompson. El seu interès polític estava en la qüestió de classe en joc –aquesta «llar material» de la cultura– per a evitar, deia, una «retòrica moralista descontextualitzada». Sense prendre de debò el conflicte de classe, podríem trobar economies morals fins a sota les pedres.
La institucionalització de l’economia moral
Vist l’origen polític del concepte, quina relació hi ha llavors entre l’economia moral, la regulació de preus i l’Estat? Al llarg del segle XVIII la forma de protesta popular més habitual no va ser la vaga, ni les manifestacions en les grans ciutats ni tampoc els aixecaments violents. Encara que totes aquestes formes existissin, la forma més comuna en la qual el poble es rebel·lava contra la seva explotació diària van ser els motins de subsistència i les pràctiques de regulació de preus. Ocorrien quan la gent percebia que s’abandonaven els anomenats «preus justos», ja fos perquè les autoritats no estaven fent prou per a garantir l’existència de la seva població o perquè es creia que les pujades de preus estaven sent provocades de manera artificial per especuladors i acaparadors (o per una combinació de totes dues)[4] .
Les protestes no sols buscaven la subsistència de la població, sinó que revelaven tota una manera de concebre l’activitat econòmica, ancorada en usos i costums tradicionals. Seria aquesta economia política popular l’objectiu de tots els atacs de l’«economia política». En l’article de L’ Encyclopedie titulat «Discourse sour l’économie politique», Rousseau va posar nom i cognoms a aquest enfrontament entre una «économie publique populaire» i una «économie publique tyrannique». La distinció seria represa per Robespierre. En un debat parlamentari sobre el seu projecte de Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà de 1793, Robespierre va utilitzar l’«economia política popular» per a designar el programa de la República democràtica i social enfront de l’«economia política tirànica»[5] del lliure mercat i l’especulació.
Una part fonamental del programa de govern dels montagnards va consistir precisament a institucionalitzar aquestes pràctiques populars. Cal destacar la Llei del Maximum que fixava un topall de preus sobre les mercaderies considerades de primera necessitat. En aquest sentit, la Revolució Francesa va ser la primera experiència històrica a institucionalitzar l’economia moral popular en l’àmbit estatal. El canvi va ser important: abans de la Revolució, l’economia moral de la multitud era alguna cosa que ocorria «per fora» de les institucions públiques. Des de la Revolució, s’han pogut abordar els seus continguts des de les autoritats públiques i no sols en confrontació amb aquestes.
També Thompson va sostenir que l’economia moral tradicional va sobreviure transformant-se en el sindicalisme, les cooperatives i altres institucions del moviment obrer, acostant la noció a la idea de Marx d’una «economia política de la classe treballadora» que aspirava al poder polític. Si s’estira del fil, no sorprèn que alguns investigadors hagin estès el concepte a l’estudi de les tensions entre paternalisme i universalisme subjacent en els fonaments dels diferents Estats de Benestar.
Existeix llavors una «economia moral» en les societats postindustrials i en ple segle XXI? Trobem un petit problema. L’economia moral, en els seus orígens, remet a comunitats vilatanes relativament tancades amb llaços socials forts i on els costums i el dret consuetudinari ocupen un lloc central. Això podria portar-nos a pensar que l’economia moral no serveix per a explicar el canvi social perquè queda restringida a comunitats precapitalistes o, almenys, a comunitats que van tractar de retornar a un pacte social ja trencat. Però precisament és durant els períodes de canvi social on la idea sembla tenir més sentit perquè ens remet a la dimensió moral de determinats conflictes socials justament quan les tensions de classe s’exacerben i la mateixa reproducció social està en joc. I malgrat la seva aparença conservadora ─apel·len als costums, a un vell ordre, a recuperar un dret─ poden formular nous drets i apuntar horitzons emancipadors. Per aquest motiu, s’han volgut veure protestes actuals en clau d’«economies morals», com els Gilets Jaunes a França, però advertint (potser de manera exagerada) sobre el seu caràcter conservador i culturalment excloent.
En qualsevol cas, desfasat o no, les virtuts d’un concepte tan gastat han estat exagerades amb freqüència. Lluny de sumar-nos a la moda ─acadèmica─ de perseguir el final de l’arc de Sant Martí dels conceptes, aquesta història política permet debatre sense simplismes sobre alguns punts de conflicte que s’han obert recentment.
Regulació i revolució
Fa a penes uns dies, el president del Consell General de Farmacèutics ho deia sense embuts: «Els farmacèutics, com a professionals sanitaris fidels als nostres valors d’ètica i responsabilitat, volem alertar a les autoritats competents, perquè prenguin mesures sobre aquestes pràctiques que perjudiquen els ciutadans i als professionals». Aquesta organització va sol·licitar al Ministeri de Sanitat intervenir temporalment els preus de productes com ara les mascaretes, gels hidroalcohòlics i altres elements de protecció. Tant en la seva provisió d’origen com en la seva venda El Ministeri de Consum reaccionava a aquestes peticions, mostrant la intenció de regular els preus «com més aviat millor». En una línia similar, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha iniciat tres recerques a bancs, funeràries i fabricants de productes de protecció sanitària i, a través d’una bústia anònima, continua rebent denúncies de possibles abusos. Segons escrivim aquestes línies, ben segurament que apareixen casos similars, fins i tot aconsellant la nacionalització d’algunes empreses o la regulació estesa de l’eficaç i just mecanisme del sistema de preus. Tal vegada el diable està en els detalls, però mirant als defensors del sistema de preus la seva cara apareix a simple vista.
El que en realitat està en joc no és una resposta tímida i temporal a exigències per a frenar l’especulació en productes de primera necessitat. Ni que sigui per assegurar la salut de la força de treball, només faltaria que un govern no fes una cosa així en el moment actual. Quan la reproducció social no està garantida, es torna sentit comú amputar les màquines d’especulació que arrabassen qualsevol possibilitat de subsistència a la població. Per això el nostre objectiu, cal recordar-lo, no pot ser la regulació de preus com a tal. La demanda de regulació de preus, quan obre tensions de classe, passa a ser l’humus contra l’«economia política tirànica» del lliure mercat i l’especulació.
On millor queden reflectides aquestes dinàmiques és en el moviment pel dret a l’habitatge. L’1 d’abril de 2020 s’ha declarat vaga de lloguers per a aquelles persones que, veient molt reduïts els seus ingressos, no podran fer front al pagament de l’habitatge de lloguer. La Vaga, sota el lema «Els qui no cobrem, no paguem» està convocada per una trentena d’organitzacions sindicals i grups d’habitatge, i secundada per més de 200 entitats de tot l’estat. Les vagues de lloguers formen part de la història que va convertir l’habitatge en un dret humà. Al llarg del segle XX, no han estat poques les vegades que inquilins i inquilines han deixat de pagar als seus arrendadors per a defensar el dret a un habitatge digne. A Nova York, Glasgow, Buenos Aires, Barcelona i altres grans ciutats, la vaga de lloguers ha operat com a desobediència pacífica contra l’especulació i els abusos immobiliaris. En aquests processos històrics, l’inquilinat ha convertit una pràctica de desobediència civil en un dret social.
Enfront del sagrat model financer-immobiliari i l’especulació, i farts d’exigir la regulació de preus, ressonen els motins de subsistència. Enfront de l’economia moral dels capitalistes, la negativa a la regulació de preus només pot trobar la insubmissió a la tirania del valor de canvi. Si els preus del lloguer ja eren injustos, l’endeutament no pot ser la solució: les mesures del govern són un rescat de l’economia rendista. La vaga de lloguers és l’única resposta.
Seguint amb regulacions tímides i dotant d’excepcionalitat al model financer-immobiliari, continuaran les pràctiques de saqueig recolzades per l’Estat. En nom del progrés econòmic, ja no queda dubte que el model de regulació i els seus sistemes d’integració (la societat de propietaris) busquen camuflar una economia moral tirànica. El cicle Blackstone continuarà arrasant no tan sols economies productives –és el principal propietari d’habitatges, però també d’hotels– sinó també drets fonamentals.
La història de l’economia moral ens ensenya la permeabilitat del conflicte en les institucions, i amb ella, la necessitat imperiosa de sostenir, augmentar i expandir el conflicte social a tots els racons on cal defensar la dignitat de les nostres vides. Com va escriure Tom Paine en el seu Dissertation sur les premiers principes de gouvernement (1795): «els drets personals són una propietat del tipus més sagrat. (…) Qualsevol persona que abusi dels seus mitjans monetaris o de la influència que li donen aquests, per a llevar o robar a un altre la propietat que consisteix en els seus drets personals, fa ús de la seva riquesa com un lladre usaria una arma de foc, i es mereix per això que la hi llevin». El fet característic d’aquests moments històrics és que alguna cosa tan poc revolucionària a simple vista com les demandes de regulació de preus poden ser el vestigi d’un canvi radical. Però de no rebre resposta, la pulsió per conquerir nous drets pot mutar en saquejos i motins. Ja se sap, la revolució es fa amb el temps o amb la sang.
Referències
[1] Aquesta manera divina d’entendre l’economia moral a vegades sura. Resulta curiós veure-la reflectida en aquells que entenen el virus com una entitat salvífica enviada per la Mare Terra.
[2] Publicat a la revista Past&Present, l’article apareixeria de nou el 1991 en el llibre Customs in Common (edició en castellà el 2019, Costumbres en Común) juntament a un altre titulat «L’economia moral revisada». Thompson contestava així a molts dels seus crítics, aprofundint en les seves investigacions prèvies. Cinc anys més tard, apareixia l’obra de James C. Scott, The Moral Economy of the Peasant: Rebellion and Subsistence in Southeast Asia. L’obra de Thompson i la d’Scott estan considerades fundadores dels estudis que adopten l’enfocament de l’«economia moral», tot i que és comú assenyalar alguns precedents com The Great Transformation de Polanyi (edició en castellà el 1989).
[3] «Una visió tradicional conseqüent de les normes i obligacions socials, de les funcions econòmiques pròpies dels diferents sectors dins de la comunitat que, preses en el seu conjunt, pot dir-se que constitueixen l’economia moral dels pobres». El concepte fou anticipat a The making of the English Working Class (1963, cita extreta de l’edició en castellà per Capitán Swing el 2012, p. 245).
[4] L’historiador George Rudé, col·lega de Thompson que es va formar amb els historiadors marxistes francesos Albert Soboul i George Lefevbre, va jugar un paper pioner en el seu estudi i ens va deixar alguns clàssics sobre el tema.
[5] Citat a Gauthier, F. (2013) De «la economia moral» a «la economia política popular»: la fructífera intuición de Edward P. Thompson, Sociología Histórica, (3), 397-426. Florence Gauthier va tenir l’oportunitat de mostrar-li a Thompson aquesta distinció de Robespierre, que va quedar complagut per l’afinitat amb el seu concepte d’«economia moral de la multitud».
