Al novembre de l’any passat vam estar coordinant conjuntament amb l’espai cultural ZZZINC les jornades Destrucción Creativa. Les sessions, que es van desenvolupar al llarg de dos dies intensos, constaven de quatre blocs. El primer, centrat en aquelles narratives que han entès el mercat com a mecanisme i espai natural de relació i intercanvi entre iguals. Van participar Montserrat Galcerán, Dabid Martínez de Laborategia, Carlos Fernández Líria de la Universitat Complutense de Madrid i Margarita Padilla de DABNE i va estar moderat per Rubén Martínez de la Hidra Cooperativa.
El segon bloc ho dediquem a intentar superar el discurs de la innovació al voltant de les ciutats (Smart City), aprofundint en quins mecanismes d’interlocució poden establir-se entre ciutadans i gestors. Ho conduïa Manu Fernández i van participar Iñaki Romero Larrea de Paisage Transversal, Daniel Marieta de Milla digital i Julia López Ventura de Habitat Urbà (Ajuntament de Barcelona).
El tercer, dedicat a analitzar el paper emergent de la ciutadania en la producció de coneixement científic. Moderat per José Luis de Vicente de ZZZINC i en el qual van participar Antonio Lafuente del CSIC, Josep Perelló de la UB, Ramón Sangüesa de Cocreating Cultures i Tomás Díez de Fab lab Barcelona.
Finalment, el bloc sobre democràcia titulat Una assemblea mundial diària per decidir-ho tot?. En aquest bloc partim de situar les narratives i mencanismes que s’han anat construint entorn a la democràcia participativa, democràcia directa o, en definitiva, l’ideal històric d’una assemblea universal, horitzontal i contínua per a la presa de decisions polítiques.
El primer objectiu d’aquest panell sobre demodràcia era afinar l’anàlisi respecte a les possibilitats reals d’un espai democràtic institucional de nou encuny tenint en compte els seus reptes organitzatius, el funcionament dels mecanismes possibles de fiscalització i control de mandat o les garanties materials a tenir en compte per assegurar una participació social activa i vinculant. En segon terme, l’objectiu del panell era contrastar col·lectivament quant queda de les narratives utòpiques en la hibridació entre moviments socials i apostes institucionals i quantes d’aquestes promeses són possibles gràcies a una nova conjuntura que permet un increment de la qualitat democràtica.
Aprofitant l’ocasió, realitzem entrevistes a les persones que van participar en aquest últim panell moderat per Nuria Alabao de La Hidra Cooperativa i que estava format per Beatriz García de Guanyem Madrid, Gala Pin de Guanyem Barcelona (ara, Barcelona en comú), Pablo Echenique de Podem (triat Secretari General de Podem Aragó) i Pablo Simón de Politikon. En aquest conjunt d’entrevistes s’aborden qüestions com el salt a les institucions per part de noves formacions polítiques o les tensions entre participació i representació i s’ofereix un diagnòstic primerenc sobre el procés municipalista. Un dels temes que apareix una vegada i una altra durant les entrevistes té de fons un debat fonamental respecte als objectius d’aquestes noves organitzacions polítics. Es tracta de situar algunes idees i reflexions de fons sobre si l’objectiu és un canvi d’actors polítics o un canvi de regles.
En aquest sentit, Beatriz García comenta que guanyar pansa per «modificar les regles de manera que el control i el seguiment d’aquestes noves persones en els càrrecs sigui la clau del procés». Gala Pin, en una adreça similar, apunta que «no es tracta que se sigui millor o pitjor persona, sinó que la democràcia sigui una labor conjunta i no d’uns pocs d’els qui esperem el facin bé». Pablo Echenique, afegeix que «hi ha mecanismes que poden facilitar la regeneració quan la confiança entre governant i governats es trenca, com la revocació de mandat». Pablo Simón oferia una anàlisi crítica sobre aquesta qüestió: «jo sóc moralment agnòstic. Això significa que pel meu les persones no són tan rellevants com les institucions i els processos que ocorren dins d’elles. Crec que la majoria de la ciutadania no està pensant en aquests mecanismes, sinó en nous partits i noves organitzacions. Els nous actors han de tenir en compte que més enllà de guanyar, s’han de poder implementar mecanismes institucionals que evitin incórrer en els mateixos errors».
És evident que ningú vol ni creu possible res semblat a una assemblea mundial diària per decidir-ho tot. Però també sembla clar que la delegació de mandat ha de comptar amb mecanismes institucionals que evitin la corrupció, la connivència públic-privada o les portes giratòries. El diagnòstic sembla clar i el repte de la nova política ja ho situava el 15M: no es tracta de més confiança o de nous actors sinó de més democràcia.
